AHME. Sig. 837-6 Veure enllaç
En la muntanya de Príncep Pío de Madrid, al costat de la Plaça d’Espanya, es troba situat el Temple de Debod. Aquest monument va ser un regal del president egipci Nasser a Espanya per la participació del nostre país en la campanya que la UNESCO va llançar en els anys 60 del segle XX per a salvar els santuaris de la regió de Nubia, quan es va construir la presa d’Assuan amb l’objectiu de controlar les crescudes del Nil.
Entre 1898 i 1902 es va construir la presa baixa que va provocar que uns nou mesos a l’any el temple s’inundara i emergira únicament en la temporada estival, circumstància que òbviament va contribuir a la seua deterioració. Però en construir-se la presa alta d’Assuan, iniciada el 1956, nombrosos monuments nubis corrien el perill de desaparèixer a causa de les crescudes de l’anomenat llac Nasser, per la qual cosa Egipte va sol·licitar ajuda internacional per aconseguir el projecte “faraònic” de salvar alguns temples de la inundació per sempre. En aquesta campanya van participar uns 50 països i un gran nombre de particulars. Pel generós suport d’Espanya, el govern egipci va donar al nostre país el temple de Debod.
En l’Arxiu Històric Municipal d’Elx es conserva un dossier1 que conté les gestions de l’Ajuntament d’Elx en conéixer la citada donació perquè el temple s’instal·lara a Elx. Comença el dossier per la Moció que l’alcalde presenta a la Comissió Permanent amb data de 22 de febrer de 1966, en la qual expressa que, ja que s’han fet algunes donacions per part del govern egipci i a Espanya li ha correspost un temple de la vall de Núbia, considerava que Elx era el lloc idoni per a la seua instal·lació per les característiques de la nostra ciutat i, per tant, havia de sol·licitar-se. La Moció va ser aprovada per la citada comissió i la posterior proposta remesa a la Direcció General de Belles Arts, Secció Tresor Artístic i Exportació d’Obres d’Art. Però el propi director general va contestar que no hi havia acord algun encara, pel que no es podia preveure un emplaçament per a aquest monument.
El temple de Debod va ser construït amb dedicació al déu Amon i a Isis 200 anys abans de la nostra era, encara que posteriorment va ser reformat per la dinastia ptolemaica, i abandonat a partir del 635 de la n.e. en posar-se fi al culte pagà en aquesta regió.
Dels nombrosos temples de la vall de Núbia que van ser traslladats, quatre ho van fer fora de la seua zona, entre ells el de Debod. Primer es va descriure minuciosament el monument, peça per peça, i després es va desmuntar el santuari i es van traslladar els carreus a l’illa d’Elefantina, on van romandre una dècada. Posteriorment, un total de 1356 blocs van ser traslladats fins a Espanya i col·locats en aquella muntanya de Príncep Pío, on una vegada reconstruït, va ser inaugurat el 1970.
Del que va succeir a Espanya, sobretot a Elx, mentre esperàvem que fóra traslladat el temple, dóna bon compte aquest dossier. L’Ajuntament, al març del 1968, assabentat del pròxim trasllat a Espanya del temple, va reiterar la petició al Ministeri d’Educació i Ciència oferint per al seu emplaçament el vessant del Vinalopó, al costat del Parc Municipal. Segons s’argumentava, el clima i el paisatge de la nostra ciutat farien similars les condicions per a la seua contemplació i conservació pel que fa al seu lloc d’origen. Però també es deixa caure en l’escrit que la seua instal·lació a Elx poguera servir com a compensació moral per tenir la Dama a Madrid.
A partir d’aquí se succeeix la correspondència amb institucions i particulars perquè recolzen la causa d’Elx i escriguen així mateix al Ministeri per a fer pressió. Diputacions provincials, Ajuntaments, entitats culturals, artístiques i altres organismes públics i privats es van sumar a la petició juntament amb algunes persones particulars. Elx no era l’única ciutat que ho sol·licitava, també Almeria, però Elx tenia la característica especial del seu paisatge de palmeres.
D’entre tots els suports públics i privats que en aquest dossier es guarden, hi ha solament una veu discordant. La V Assemblea Nacional d’Orientalistes, única associació científica dedicada a estudis orientals -tal com apareix definit en el seu comunicat- va acordar sol·licitar que el temple de Debod s’instal·lara a Elx. Aquesta decisió va ser aprovada per majoria però amb el vot en contra del professor Blanco i Caro, director de les excavacions arqueològiques espanyoles en Núbia, «qui va manifestar el seu desig que el temple anara traslladat a Madrid, per al seu millor estudi».
A la fi de novembre la premsa va anunciar l’acord perquè el temple fóra instal·lat a Madrid. L’Ajuntament al desembre d’aqueix mateix any 1968 va reiterar que es considerara aquesta decisió. Certament desil·lusionats perquè, malgrat els esforços, el Ministeri no s’havia pres ni tan sols la molèstia d’argumentar la seua decisió raonadament. No van acabar aquí les gestions per part del nostre consistori, però el resultat final és per tots ben conegut.
El dossier es completa amb algunes retallades de la premsa nacional opinant sobre aquest tema, com és el cas del diari basc del 17 de juliol del 1969 subratllant l’error de la ubicació triada en la caserna de la Muntanya, on van tenir lloc els successos del famós Dos de Maig, però que no acompanyen en paisatge a un temple egipci. I una paraula repetida en premsa i en altres documents del dossier: «centralisme». A més, des del principi s’arrepleguen les notícies sobre com el fred de Madrid perjudicava al monument. No en va, en el moment en què s’està redactant aquest “document del mes” el temple de Debod està tancat al públic en el seu interior, perquè el contrast de temperatura que provoquen les persones que el visiten per dins i l’exterior fred de Madrid, causa danys. Sense ànim de crear polèmica on penseu que podia haver estat millor situat?
1Aquest dossier té per títol «Solicitando del Ministerio de Educación y Ciencia se instale en Elche el “Templo de Dabod” (sic), donado por el gobierno egipcio» i la signatura és: lligall 837, núm 6. Hem triat, com a exemple del document del mes, alguns documents pertanyents a aquest dossier.
