Març: Centenari del naixement d’Antonio Flores Algovía

Enguany es commemora el segon centenari del naixement d’Antonio Flores Algovía, Antonio Flores en la guia de carrers d’Elx. En l’Arxiu Històric Municipal d’Elx es conserva l’expedient de celebració del primer centenari natalici d’aquest autor^[1], que degut al càrrec de son pare com a comptador de la Casa d’Arcos naixia en el Palau d’Altamira el 16 de desembre de 1818.

Va ser batejat en l’església de Santa Maria i als deu anys es va traslladar a Madrid, on es va forjar com a escriptor. Col·laborà amb els principals periòdics de l’època i, fins i tot, arribà a dirigir la revista quinzenal El Laberinto. Davant d’Espronceda o el duc de Rivas, l’autor gaudia llegint R. Mesonero Romanos o Serafín Estébanez, camí aquest que el portà al Realisme. Entre les seues obres destaquen: Crónicas del viaje de SSMM a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón, Fe, Esperanza y Caridad, Ayer, Hoy y Mañana, Historias del Matrimonio i Españoles pintados por sí mismos.

Els promotors de la celebració del primer centenari del natalici van ser Pere Ibarra, Jaume Pomares i Manuel Torregrosa que «…acercándose la fecha del centenario del nacimiento del que fue hijo preclaro de Elche», van prendre la iniciativa per a sol·licitar al’Ajuntament que acceptara col·laborar en aquests actes, com així ho arreplega l’acta de la sessió  del Ple de la corporació municipal de 19 d’abril de 1918. En actes posteriors, qui era aleshores alcalde d’Elx, Tomás Alonso, va proposar nomenar una comissió per a organitzar els actes de celebració, que va ser aprovada per unanimitat, i a la qual se sumaren societats com: la Creu Roja, el Casino, el Progrés, comunitats de llauradors, Industria Alpargatera o el Cercle Republicà, i directors de setmanaris com Nueva Illice.

Després d’aquest fet, i com dóna testimoni l’expedient, s’arreplega abundant correspondència enviada i rebuda per la comissió,de personatges destacats de la vida cultural i política nacional com: el marqués de Girona, Jacinto Benavente, la comtessa de Pardo Bazán, el rector de la Universitat Central de Madrid, Benito Pérez Galdós, Juan Vázquez de Mella, diputats a Corts de diferents províncies, i fins i tot la infanta d’Espanya, Isabel de Borbó, entre d’altres, buscant el seu suport a aquesta iniciativa i pera recaptar fons. També cal destacar la correspondència mantinguda amb l’escultor de la làpida commemorativa d’aquest acte, dissenyada per Pere Ibarra, i amb la mestressa del Palau d’Altamira, ja que es tenia planejat col·locar aquesta làpida en el lloc on va nàixer.

Es completa l’expedient amb les actes de reunions de seguiment pera l’organització dels actes, els programes d’actes, i el llibre de caixa de la comissió del centenari on es detallen les aportacions de diners de personalitats com el duc de Béjar, Aurelio Coquillat i d’altres anteriorment esmentats, i fins i tot d’una aportació anònima que ascendeix a 134,36 pessetes, i que va resultar ser la major de la relació d’aportacions.

Les quartilles que el nebot de l’autor, Antonio Flores Vergara, té amb Pere Ibarra són de destacada menció. En aquestes, agraeix l’acte i es compromet a contactar amb institucions com les Reials Acadèmies de La Llengua i de la Història. Explica també que amb el nomenament del seu oncle com a secretari general d’Intendència de la Casa Reial va arribar a tenir tracte pròxim amb la reina. Tal confiança va suscitar enveges entre alts i pròxims servidors reials, formant-se una camarilla presidida per un conegut duc—no s’esmenta el nom, però en fonts com el periòdic El Laberinto apuntaven al duc de Sexto—, que provocaren l’eixida d’Antonio Flores Algovía. Tal disgust, continua dient el seu nebot, li causà a l’autor una hipertròfia cardíaca, que li provocaria més tard la mort. En assabentar-se la reina de les misèries de les quals havia sigut víctima i del greu estat de salut, ordenà als seus metges que li prestaren assistència i li pagà els sous des que va eixir de Palau fins que va morir.

El seu nebot explica que l’obra Fe, Esperanza y Caridad, de gran popularitat, comptava entre els seus lectors a la reina Isabel II. Tant li interessà que va demanar al’autor que el personatge de l’obra El Cabezota no morira. Diu el seu nebot: «la reina así influyó en el argumento de la obra». Quan va morir, el 16 de juliol de 1865, als 46 anys, va ser soterrat en el cementeri de la Sacramental de Sant Martí, a Madrid. La reina va ordenar imprimir noves edicions de la seua obra, publicar una inèdita, Tipos y costumbres madrileñas; i va costejar també els estudis del seu únic fill.

L’última convocatòria pera ultimar el programa de festejos del primer centenari va ser el 14 de desembre de 1918, quedant el programa de celebració establit en dos dies: diumenge 15 de desembre i dilluns 16. El programa d’actes començava en l’estació del tren, pera rebre els familiars de l’escriptor, i continuaven el dilluns amb actes en l’Ajuntament, un discurs de Pere Ibarra, inauguració de la làpida i vetlada en honor al’autor en el teatre Llorente, amb entrades desde 30 cèntims.

En el pròleg de l’obra Doce españoles de brocha gorda, Antonio Flores Algovía diu: «español sobre todo, bendita sea la estancia de mis padres en la villa de Elche». Aquest Centenari de celebració a Elx, fou recollit per periòdics nacionals i provincials, amb cites encomiàstiques cap a l’autor. En el periòdic local Nueva Illice, Pere Ibarra afirmava: «cuando el aura popular oreaba sus sienes coronadas de gloria y los críticos le aplaudían y los reyes lo premiaban, cuando otros necios orgullosos se hubieran desdeñado de llamarse ilicitanos, él no se olvidó de Elche en medio de triunfos». En aquesta mateixa línia escriu un article l’alcalde Tomás Alonso, fent-se la següent pregunta: «¿Ha de regatear mañana su cooperación en enaltecer a un ilicitano?».

[1] AHME. 1918. Centenario de A. Flores. Hi conté: llibre dels donants per als gastos de celebració, butlletins oficials, revistes, cartells, comptes d’ingressos i despeses, correspondència, llibre de caixa, lliuraments i cargaremes. Sign.: H 318, núm. 7.