AHME, sig. 29-1 Veure enllaç
El 1807, el corregidor de Xixona va ordenar als pobles de la seua jurisdicció, entre els quals es trobava Elx, que executaren de manera immediata la Real Cèdula de 3 d’abril de 1787 que prohibia els enterraments dins de les esglésies, i manava que es construïren cementeris allunyats de les ciutats. Així comença l’expedient originat per a l’alçament del composant il·licità, on es recullen totes les incidències i problemes que van sorgir-ne, i que conserva el plànol signat per l’agrimensor Juan Baptista Laiglesia, i que presentem com a document del mes.[1]
Aquest plànol porta per títol “Plano, corte y fachada del cementerio”, i presenta la planta del cementeri, l’alçat de la façana principal i el perfil del tall de la capella. Havia de seguir el model del cementeri de San Idelfonso, que va ser el primer cementeri extramurs que es va construir a Espanya. El plànol dissenyat per Laiglesia era de planta rectangular per a adaptar-se a la parcel·la on anava a construir-se. En el centre de la façana principal se situava la capella, a la seua esquerra la sagristia, i a la dreta una casa per a un religiós. Li seguien dues portes per on entraven els carros funeraris, i en l’extrem esquerre de la façana principal, es va projectar una casa per a l’enterramorts o enterrador, amb un alforí per a tindre “4 cafissos de reserva de calç per a tirar en els cadàvers abans d’enterrar-los”. Des de la sagristia, eixia un camí amb xiprers, que conduïa al mur posterior del cementeri on se situaven els nínxols, panteons i dos ossaris en els extrems. Cada orde religiós que existia a la ciutat comptava amb el seu propi panteó; un altre era per als capellans; i un més, en el centre, estava destinat als membres de l’Ajuntament d’aquell any, amb un altar propi. Davant dels panteons, es disposava de sepultures per a persones distingides que hi volgueren enterrar-se, o comprar-les per a la seua família. Tot el terreny central del cementeri es reservava per a enterraments a l’aire lliure. Adossat als murs del cementeri per la part exterior es va instal·lar un viacrucis. Es va valorar l’obra en 4.342 lliures, sense comptar el valor del terreny.
El terreny triat per a situar-se aquest cementeri era una parcel·la en el Pla, “en la tisora[2] que es reconeix en la terminació de l’albereda anomenada del Rei i bancal on existeix en l’actualitat una olivera”. No obstant això, els metges que havien d’informar de la idoneïtat d’aquesta parcel·la, van considerar que aquest terreny era pedregós i poc apropiat per a la consumpció i dessecació dels cadàvers, amb predomini de l’aire de ponent que portaria les olors cap al poble que es trobava a poca distància. A més, en aquest lloc, les aigües pluvials vessaven en les potables de la caserna de cavalleria, i en les cisternes i aljub del marqués de Carrús. Van proposar en el seu lloc un bancal situat entre la séquia de Marxena i el camí dels Aljubs, ben ventilat, a distància proporcionada del poble i units per un camí pla, sent la “terra amorosa i dòcil” a les excavacions i idònia per a la consumpció i dessecació dels cadàvers. No obstant això, posteriorment, els metges José Álamo i Diego Navarro, van tornar a realitzar un altre informe, desdient-se de l’anterior i considerant que el primer terreny proposat reunia millors condicions.
No obstant això, la junta ja s’havia decidit pel segon terreny proposat. Però la falta de fons, la crisi econòmica i la Guerra d’Independència va paralitzar el projecte fins a l’any 1811, quan l’epidèmia de febre groga que va patir la ciutat va obligar a enterrar els nombrosos morts en una fossa comuna fora de la població, precisament en el primer dels terrenys triats, el bancal de l’Olivera en el Pla. Per tant, no es va emportar a executar el projecte dissenyat originalment; de fet, fins a l’any 1814 no va tindre una tanca o mur que protegira el cementeri. Però al llarg del s. XIX es va anar ampliant i embellint el recinte amb panteons i nínxols, fins a aconseguir la configuració que té en l’actualitat.
[1] Sign. 29/1.
[2] Tisora: “rasa o tall que es fa en les terres humides pera desaiguar-les”.
