AHME, sig. 91-8 Veure enllaç
En la dècada dels 60 del segle XX es va derrocar l’antiga caserna de cavalleria a causa del seu estat ruïnós. En el seu lloc van ser edificats habitatges i pel color d’aquests nous edificis que es van alçar són coneguts com els “Pisos Blaus”.
Aquest edifici, que en el seu moment degué tindre una presència molt contundent, va començar a construir-se en 1757 i podia donar alberg a més de 100 soldats. La seua deterioració degué començar quan va abandonar la seua funció original per a la qual va ser construït i va servir per a donar allotjament a famílies molt humils. Fins que va ser derruït aquest edifici, va patir un procés lent de degradació. El document que mostrem va poder significar el principi de la fi: quan es pensa en un eixample per a la ciutat i aquest edifici no complia amb les normes higienicosanitàries que s’havien establit feia uns anys.
El 20 de maig de 1931, Juan Brufal Miralles, tinent d’alcalde i president de la Comissió de Beneficència i Sanitat, va denunciar en el Ple ordinari de l’Ajuntament l’estat insalubre en què es trobava l’edifici de la Caserna manifestant que: “en la seua quasi totalitat es troba arrendat per a habitatge sent els locals tan immunds que és increïble que hi puguen habitar éssers humans”. Però sí que en vivien. Hi havia setanta-tres habitatges ocupats. El Ple va acordar per unanimitat que el subdelegat de Medicina d’Elx, el metge Manuel Pascual Urbán, fera una visita d’inspecció a aquest edifici per si fora necessari declarar inhabitable l’edifici i perquè s’adoptaren les mesures necessàries, ja que en el cas de considerar-se en ruïna quedarien nombroses famílies al carrer. L’expedient que es va generar a partir de la decisió del Ple i consegüent informe del subdelegat de Medicina és el document que hem triat com a document del mes i porta per títol “Sobre el mal estat sanitari de la Caserna”[1].
L’informe comença descrivint la caserna: constava de quatre cossos o pavellons formats per planta baixa i pis principal de forma quadrangular. Cadascuna de les seues façanes estava orientada a un dels quatre punts cardinals, amb una longitud d’est a oest de 83 metres i de nord a sud de 93 metres, i era la façana principal la que mirava al sud. Cada cos de l’edifici tenia una altura de façana de 10 metres i de fons 14 metres. A l’interior quedava un ampli pati de 69 per 79 metres en el qual havia instal·lat una xicoteta plaça de bous, també hi havia un trinquet que s’usava de cantina i frontó.
Segons l’informe del subdelegat de Medicina hi havia un total de 37 habitacions dedicades a habitatge en el pis baix i 36 en el pis principal, a més de 12 locals destinats a magatzems. El problema de la deficient salubritat era causat per l’escassa ventilació directa dels habitacles, pels excusats i pels pous cecs, juntament amb els espais destinats a corrals que estaven en males condicions de neteja. Alguns habitatges no tenien ni cuina ni excusat, i abundava més la falta d’aquest últim. La Comissió de Beneficència i Sanitat va qualificar l’informe del subdelegat de Medicina de “concloent i categòric” i proposava la tramitació d’un expedient en judici contradictori.
L’edifici de la Caserna es trobava inclòs en la zona del pla de l’eixample i, per tant, l’informe està basat en la Reial orde de 9 d’agost de 1923 sobre “Condicions higièniques dels habitatges i prescripcions tecnicosanitàries per a eixample i reforma interior de les poblacions” i la rectificació posterior publicada en la Gaceta de Madrid el 9 de març de 1924. Tenint en compte el que s’expressa en aquestes prescripcions, només dos habitatges reunien les condicions higièniques mínimes, és a dir, van obtindre la qualificació “A”. Un bon nombre dels habitatges van obtindre la qualificació “B”, que es referia a les que podrien millorar la seua condició mitjançant la realització d’obres. Però va haver-hi un altre nombre d’habitatges, especialment les del pavelló situat al nord, que estava derruït i en el qual només quedaven en ús 5 habitatges, que van ser qualificats amb la lletra “C” referida a les que exigiren reformes d’importància per a aconseguir la qualificació mínima de condicions higièniques o bé directament la seua demolició. L’informe fa referència, a més, a l’aspecte general de falta de neteja i higiene de tota la Caserna.
Com la majoria d’habitatges requerien reformes, es va realitzar un nou informe pel tècnic d’obres de l’Ajuntament per a estudiar les diferents circumstàncies de reparació —si fora possible— de cadascun dels habitatges i si era necessari el seu desallotjament mentre duraren les obres i el temps que durarien. L’Ajuntament tenia potestat per a exigir al propietari que realitzara les reparacions pertinents sense demora, però si les famílies necessitaven traslladar-se d’allí mentre duraven les obres, això suposava un altre problema a resoldre. L’interés últim era saber si podien o no podien higienitzar-se i com, ja que alguns habitatges no tenien si més no els metres mínims requerits llevat que s’uniren diverses d’aquestes i ampliaren la seua superfície.
Finalment, a causa de la dificultat de realització d’aquestes obres, l’Ajuntament Ple va acordar per unanimitat que es continuara expedient en judici contradictori, amb audiència de propietaris i inquilins. La comunicació del procediment a tots els interessats va posar fi a aquest expedient, però no va significar la fi de la mala salut de l’edifici. Van haver de passar alguns anys més fins que en 1959 començara l’expedient contradictori de ruïna.
Ens crida poderosament l’atenció que un edifici de tanta capacitat i presència a la nostra ciutat haja sigut escassament objecte d’investigació. Necessitem que es conega la seua història i la incidència que va tindre a la nostra ciutat durant els dos segles d’existència.
[1] AHME. 1931-1932. Expedient sobre el mal estat sanitari delacaserna. Sign.: 91, núm. 8.
