El poble gitano, romanís o ROM és originari de l’Índia, a partir de l’any 1000 D.C, hi ha documents que afirmen que van eixir d’un assentament al Panjab i es van expandir per tota Europa. Malgrat que tenen trets culturals comuns, existeixen diferències entre subgrups, és a dir, ja que existeixen gitanos i gitanes a tot el món hi ha costums diferents que els caracteritzen segons la zona en la qual habiten. És per això que diem la població gitana és errant i heterogènia, ja que cadascun té les seues diferències i semblances.

La llengua genuïna del poble gitano és el romaní (o romanés), es tracta d’una llengua indoeuropea, originària de l’antiga Índia i del centre del Pakistan, enriquida amb paraules prestades de les llengües que es parlaven als diferents països pels quals els gitanos i les gitanes van anar passant.

No obstant això, el calós és una variant que prové del romaní utilitzada principalment a Espanya, i la qual es va començar a parlar a causa de la mescla autòctona de la zona. Aquesta variant no és reconeguda per l’estat espanyol com qualsevol altra modalitat lingüística (valencià, català, basc…) i, en conseqüència, no és considerat com un idioma en el sentit tradicional, sinó com un argot.

El poble gitano va arribar a Espanya de la mà de Joan d’Egipte Menor, al qual el 12 de gener de 1425 Alfons V li concedeix una carta de segur (o salconduit) acceptant de manera benvinguda els gitanos i les gitanes a Espanya.

No obstant això, la política d’igualtat cultural i religiosa dels Reis Catòlics va tindre grans conseqüències en els grups ètnics. Tant és així que en 1499 es promulga la primera Pragmàtica (Llei) Real antigitana.

En aquesta llei se’ls ordenava assentar-se, prendre oficis coneguts, abandonar la seua llengua, la seua manera de vestir, els seus costums i les seues relacions. Si no ho feien, serien expulsats en el termini de dos mesos. Es preveien també altres mesures com l’esclavitud, les galeres o les deportacions a Amèrica i a Àfrica.

Entre els segles XV i XVII, després del corrent d’igualtat cultural i religiosa en la majoria dels estats, es provoca la creació de lleis i de mesures de persecució, de marginació i d’expulsió d’aquells que no adopten la cultura de l’Estat, com va ser el cas del poble gitano, que sempre es va sentir orgullós de la seua cultura i de la història a la qual mai va renunciar.

Va ser en 1749 l’any en què va esdevindre “Gran Batuda”. Va constar de dues operacions d’empresonament: una entre la nit del 30 de juliol de 1749 i la matinada de l’endemà i una altra a partir de la tercera setmana d’agost. Va ser promulgada per Ferran VI, les ordenes d’empresonament van ser contra tots els gitanos i les gitanes que hi haguera al país, d’ambdós sexes i de qualsevol que fora la seua edat. S’ordena que siguen reclosos en presidis, arsenals i mines. Les famílies van ser separades, les dones i els xiquets van ser destinats a presons i fàbriques. Els xiquets romanien amb les seues mares fins als 7 anys i després els enviaven a arsenals.

Més tard, en 1933 s’aprova la Ley de Vagos y Maleantes, que recull la vigilància expressa de les persones gitanes. Aquesta llei es va mantindre durant la dictadura franquista. També el reglament de la Guàrdia Civil contenia articles discriminatoris contra els gitanos que no van ser suprimits fins a 1978.

No obstant això, l’Alemanya nazi va tractar els gitanos com a grup perillós. Se’ls va esterilitzar, deportar, perseguir, torturar i se’ls va assassinar en camps de concentració i d’extermini. Es calcula que més de mig milió de gitanos i gitanes van ser assassinats en l’Holocaust nazi. Fet més conegut com Samuradipen o Prorrajmos en llengua romaní. (Porrajmos, literalment significa  «devorament» i aquests (samuradipen i porrajmos) són els noms donats als intents de l’ Alemanya nazi i l’ Àustria nazi d’exterminar la majoria dels pobles gitanos d’ Europa, com a part de l’ Holocaust durant la Segona Guerra Mundial.)

El 2 d’agost de 1944 en la Secció Gitana del camp d’Auschwitz, 2897 dones, xiquets i homes van ser conduïts a les cambres de gas durant la nit més coneguda com “La nit dels Gitanos”.

Finalment, l’any 1978 es va signar la Constitució Espanyola i amb ella el reconeixement igualitari dels drets de tots i totes els espanyols i les espanyoles. En l’article 14 s’exposa que “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.” S’ha de dir que Juan de Dios Ramírez Heredia va participar i va signar aquesta constitució. Gitano, polític i activista espanyol, que ha format part del congrés i del parlament europeu.