Exposició: “Dientes, dientes” de Cristobal Tabares

DIENTES, DIENTES és alhora un divertit i entranyable viatge per la memòria col·lectiva, aqueixa mateixa que fa que tots situem les noces de Lolita quasi com a succés universal o reconeguem l’absurd moviment ocular de Marujita Díaz com si es tractara de la mateixa Marilyn Monroe en La temptació viu a dalt. Folklòriques, Misses i membres de la jet set que ens resulten pròxims i ns i tot a familiars. TABARES (Arafo, 1984) aconsegueix fer empatitzar a l’espectador amb l’Amparo Muñoz que alça la seua copa, la Gunilla Von Bismark més festiva i noctàmbula, o amb una Baronessa Thyssen que es converteix per obra i gràcia de l’artista en la Beyoncé nacional. Al primer instant saps que Carmina Ordóñez es llavava els peus amb cervesa, que la Duquessa d’Alba ballava sevillanes, i que Encarna Sánchez no estava per a bromes.

La que això escriu té el plaer de posseir en el seu saló un CRISTÓBAL TABARES, amb el retrat d’una Sara Montiel, escortada sota unes enormes ulleres de sol a la seua eixida del jutjat. Tot aquell que veu l’obra sent que aquesta li parla, i acaben dient: “Però què passa? Però quin invent és això?”. Perquè l’art de TABARES és al mateix temps un tribut a l’Espanya cañí. Una seqüència congelada que et parla. Com les cares de Bélmez.

Valeria Vegas