L’origen i el desenvolupament del museu està íntimament lligat al Grup d’Elx. El Grup es desenvolupa entre 1966 i 1975, i és un exemple més del paradigma que, des de principis de segle, s’estén per tot Europa: l’associació d’artistes en diferents grups plàstics.

L’origen: les agrupacions d’artistes

Des de finals del XIX, l’associació d’artistes sorgeix com un mecanisme de defensa dels interessos professionals i com un programa ideològic comú, passant per moltes i molt variades formes. Aquest fenomen es produeix a Espanya amb retard i adquireix una especial rellevància durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle XX.

Després de la Guerra Civil i uns anys quaranta desoladors en un país com el nostre, aïllat i en estat de pura supervivència en tots els aspectes, en els anys cinquanta es produeix una major permeabilitat internacional dins de la vida del país. El major flux d’informació lògicament va repercutir en la vida cultural, que va intentar posar-se al dia juntament a la resta de països d’Europa occidental. En aquest clima sorgeixen les agrupacions d’artistes com un recurs imprescindible en un medi hostil a la renovació.

No obstant això, amb aquest tarannà cosmopolita dels grups artístics més importants del país, en sorgeixen d’altres que decideixen actuar a nivell local, en contacte amb el seu medi. Aquests grups representaran un teixit essencial per al desenvolupament i l’expansió, dins del nostre país, de les idees de l’avantguarda artística i fins i tot política, perquè durant els seixanta principalment són dos elements pràcticament inseparables.

Al País Valencià sorgeixen projectes d’agrupació que són independents entre si, però que es caracteritzen sobretot per treballar (en grans o xicotets centres urbans) molt connectats amb els grans temes contemporanis del moment. Cal destacar entre ells els grups: Grupo Z, grup “Los Siete”, Grup Parpalló, Equipo Crónica, Equipo Realidad, etc. Tots ells es desenvolupen a València, i tenen en la Facultat de Belles Arts i en l’inconformisme de les joves generacions el seu medi de cultiu. No obstant això, sorgeixen unes altres experiències localitzades en centres urbans menors, com ara el Grup d’Elx, a Elx, (1966-1975); i el col·lectiu Alcoiart, a Alcoi (1965-1972).

Vicente Aguilera Cerni afirma per aquesta època que una de les dades positives d’aquest moment històric és la progressiva descentralització cultural. Els nous grups plàstics es neguen a emigrar als grans centres culturals del país (Madrid o Barcelona), “sorgeixen minories ben arrelades a la terra, al poble, a la província i a la xicoteta urbs, però treballant i actuant connectades amb els grans temes contemporanis”. Aquest és precisament el cas del Grup d’Elx, segons paraules del mateix Aguilera Cerni: “I la primera cosa que demostren, pel simple fet de mantindre’s en el difícil clima encara poc propici per a la moderna cultura artística, és la seua autenticitat, la seua constància i el seu esperit de lluita”.

El Grup d’Elx

El Grup queda definitivament conformat el 1969 per Albert Agulló, Sixto Marco, Toni Coll i Juan Ramón García Castejón. Anteriorment, des del 1966 i fins a l’any esmentat, van participar en la fase de formació altres artistes il·licitans del moment, com ara Tomás Almela, Pola Lledó, Galiana, Sanjuán, Andreu Castillejos i Casto Mendiola.

Des del 1966 fins al 1975, van realitzar vint-i-tres exposicions. A les quals cal afegir dues exposicions antològiques el 1982 i 1983.

Ja en la seua primera exposició (EX-PO) declaraven: “Nosaltres considerem com a funció de l’artista manifestar a través de la seua obra la veritat de l’home, entenent l’home com un ésser concret, històric, situat en una època i en una circumstància; però ha estat més enllà de qualsevol teoria, la pràctica quotidiana la que ens ha assenyalat el camí possible, la que ens ha impulsat al treball en equip, a les anàlisis objectives, a la recerca col·lectiva d’un nou llenguatge capaç d’expressar, mitjançant tècniques operatives actuals, la nova realitat. Som conscients que ens queda, en aquest sentit, molt camí per recórrer…” (Elx, 11 de desembre del 1969).

En aquesta primera exposició, el Grup planteja la possibilitat de la creació d’un museu il·licità d’art actual. En primera instància, es planteja com un museu d’artistes locals i es llança una proposta a l’Ajuntament (Elx, 6 de desembre del 1969), però als pocs dies la proposta s’amplia a pintors no il·licitans i l’Ajuntament arreplega la idea amb simpatia (Levante, Diario Regional del Movimiento, 30 de desembre del 1969).

Des de desembre del 1969, el Grup realitza una intensa activitat artística molt localitzada, assumint la llavors anomenada “responsabilitat social de l’artista”. Aquesta postura ètica, en el cas del Grup d’Elx, parteix de dues premisses: la recerca de la identitat de l’urbs industrial i la presa d’una postura humanista respecte d’això.

En definitiva, el Grup d’Elx reflecteix les àmplies discussions que en els mitjans intel·lectuals espanyols es desenvolupen durant els anys 50 i 60 al voltant del denominat problema de la identitat de la cultura espanyola i el problema filosòfic de les arrels ètiques de la llibertat individual, en un moment en què en tot el món occidental sorgeix una exigència del compromís polític de l’esquerra radical i utopista (maig del 68).

Aquesta missió mediàtica de l’art en l’ampli debat cultural d’aquell moment tan interessant es plasma a Elx en les anomenades “Trobades d’Art”, promogudes el 1970 i 1973 pel Grup d’Elx.

Al novembre del 1970, el Grup d’Elx realitza una convocatòria de les “Trobades Artístiques d’Elx”. El projecte consistia fonamentalment a reunir a Elx, una vegada a l’any, els més significatius artistes espanyols i els crítics més preocupats pels problemes culturals del país a fi d’efectuar-hi un intercanvi d’opinions i experiències, tant a nivell ideològic com pràctic.

El 1970, l’EN-ART 1 s’organitza quan el Grup estava compost per Albert Agulló, Joan Ramon García Castejón, Toni coll, Sixto Marco, Andreu Castillejos, i el crític Ernest Contreras. Les ponències i els col·loquis van tindre lloc al Club d’Amics de la UNESCO i aquesta trobada va estar subvencionada per l’Institut d’Estudis Alacantins de la Diputació d’Alacant. El tema d’aquesta primera trobada va ser “La situació de l’art en la societat tecnològica”. Hi van participar: Equipo Crónica, Equipo Realidad, Anzo, Javier Calvo, Michavila, Teixidor, Yturralde, Antoni Miró, José Díaz Azorín, Manzanaro, Pau Lau, De Soto, Cantalapiedra i Sento, juntament amb Vicente Aguilera Cerni.

El 1973 es va celebrar l’EN-ART 2, el tema triat per a aquesta segona trobada i que va servir de base per a les altres activitats va ser el de “La funció de l’art en la societat actual”. El catàleg de l’exposició es va prologar per Vicente Aguilera Cerni, José María Moreno Galván i Ernest Contreras. Hi van participar com a invitats els pintors: José Hernández, Vento, Canogar, Juana Francés, Mompó, Eusebi Sempere, Antonio Suárez, Juan Genovés, Juan Giralt, José María de Labra, Pablo Serrano, Arcadi Blasco, Palazuelo, Cárdenas, Úrculo, Celis, Fraile, Romero, Amalia Avia, Lucio Muñoz, Amadeo Gabino, Orcajo, Fajardo, Gómez Perales, Amador, Antonio López, Antoni Miró, Sento, Roc, Alfons Saura, Fina Llácer, Alberto Romero, Salvador Soria, Schlotter, Lastres, Adriano, Candela Vicedo, Díaz Azorín, Manzanaro, Segundo García, Casto Mendiola i els membres organitzadors del Grup d’Elx: Albert Agulló, Antoni coll i Sixto Marco.
DE LA CALLE, R.

Grup d’Elx. Antológica. Caja de Ahorros de Alicante y Murcia. Alacant, 1982. “Art i Quotidianitat. Aproximació a la trajectòria del Grup d’Elx”. La Rella, 6, 1988, P. 11-26.
Consulteu aci.

Grup d’Elx: homenaje a Sixto Marco y Ernest Contreras. Homenaje de Elche al Grup d’Elx. Del 20 de desembre 2002 al 23 de febrer 2003, Elx, 2003.

CRONOLOGÍA