La col·lecció permanent del museu s’articula en un discurs lineal en què els conceptes s’enllacen de forma cronològica al voltant d’una idea central: la identitat social del territori s’ha conformat a partir dels diferents col·lectius, de les diverses cultures i identitats que s’hi han succeït al llarg de la seua història.

La Secció d’Arqueologia

La Secció d’Arqueologia s’articula en sis sales, cada una amb un contingut específic però relacionats entre si. De fet, no hi ha compartimentació visual en recórrer a una divisió de l’espai amb panells de vidre. Aquest disseny respon a la idea que la història no es divideix en compartiments estancs, ja que participa de processos comuns i alguns esdeveniments tenen repercussió en moments posteriors. En cada panell es pot llegir un text introductori amb una presentació de les característiques generals del període comprés en la sala.

Les sales en què se subdivideix aquest espai són:

EL TERRITORI

El coneixement del territori immediat a la ciutat i els canvis que s’han produït en la seua morfologia, han constituït el punt de partida de nombrosos estudis, ja que han condicionat l’ocupació del territori i l’explotació dels recursos al llarg de la història.

Una ortofoto, realitzada des de satèl·lit, a tot color, mostra el territori corresponent al terme municipal d’Elx i els seus voltants, sobre la qual s’ha disposat una sèrie de punts amb numeració que indica l’emplaçament dels jaciments presents en cada època.

La imatge, retroil·luminada i coberta per vidre blindat, es va disposar en el pis, de manera que és transitable i permet al visitant reconéixer la dimensió real de l’espai geogràfic a partir d’elements pròxims al seu entorn, obtindre una lectura visual del patró d’assentament i comprendre quines zones han estat ocupades des dels inicis de la presència humana en les nostres terres. S’hi pot observar, com a element d’especial significació, la disposició ortogonal del parcel·lari, relacionada amb la centuriatio de l’època d’August (63 a. n. e. – 14 d. n. e.), els camins de la qual han perdurat en el temps i, fossilitzats, perviuen encara en l’actualitat.

En la sala es ret també un xicotet homenatge a Aurelià Ibarra i Manzoni, Pere Ibarra i Ruiz i Alejandro Ramos Folqués, pioners en la constitució de col·leccions germen de l’actual museu.

ELS PRIMERS ASSENTAMENTS HUMANS

El territori del Sinus Ilicitanus ha condicionat els assentaments humans al llarg de la història: les innovacions que sorgeixen amb la primera ocupació durant el neolític, la posterior consolidació de les comunitats agrícoles, el descobriment de la metal·lúrgia i l’aparició de les primeres diferències socials, fenomen aquest últim que augmenta en l’edat del bronze. En el bronze final, s’intensifiquen els contactes comercials entre pobladors locals i uns altres grups peninsulars o mediterranis.

En aquest espai es mostra una selecció dels objectes més representatius de cada context cultural de la prehistòria en el terme municipal. Per a oferir un millor acostament a la tecnologia del període, s’hi presenten diverses reconstruccions realitzades amb propòsits il·lustratius: acoblament d’un nucli de sílex amb talla laminar, cistelleria d’espart, fletxa muntada i arc, aixa manegada, etc.

Dues vitrines exemptes mostren materials significatius: un vas ceràmic de magatzematge de l’edat del bronze (jaciment de Caramoro, al nord de la ciutat), i un conjunt de destrals-lingot procedent d’un tresor localitzat a l’Alcúdia, corresponent als moments finals de la prehistòria en les nostres terres i que evidencia la incipient dinamització dels intercanvis i l’aparició de la desigualtat. Les peces apareixen representades en l’audiovisual projectat en la sala. Aquest audiovisual arreplega escenes de la vida quotidiana en el jaciment de Caramoro. Una recreació escenogràfica presenta un soterrament de la mateixa època, realitzat en l’interior d’una casa de l’esmentat jaciment, com era habitual en el període.

LA CULTURA IBÈRICA: LA PRIMERA CIUTAT D’ILICI

El desenvolupament que experimenten els grups indígenes al voltant de l’any 1000 abans de la nostra era, juntament amb l’arribada de comerciants estrangers, suposen canvis en les pràctiques tradicionals i la culminació del procés que transformarà l’urbanisme, la ceràmica, la relació amb el medi i l’organització social, però, també, la percepció de l’individu i dels seus déus, a través d’una iconografia estesa per tota la Mediterrània. És el naixement de la cultura ibèrica.

S’exposa, en aquesta sala, una selecció dels objectes més representatius del període, procedents de diferents jaciments adscrits a aquesta cultura. La presentació respon a una visió general de l’explotació de l’entorn: agricultura, ramaderia, pesca i els seus derivats. Les relacions amb uns altres punts de la Mediterrània constitueixen un factor decisiu tant en el desenvolupament del món ibèric com en el seu final, després de la immersió en la cultura romana. Aquesta evolució es mostra a través dels diferents objectes ceràmics i en l’aparició de nous indicadors culturals, com ara l’escriptura o l’adopció d’elements decoratius. El discurs de la sala conclou amb la irrupció del món romà, que es fa palés en nous indicadors, com la moneda, les importacions i els canvis en l’arquitectura i la llengua.

En el centre de la sala s’han disposat dues grans vitrines on s’exposen dues peces ceràmiques significatives: un vas de magatzematge anomenat “Gerra de Tanit” i un oinochoe amb representació simbòlica, procedents ambdós de l’Alcúdia.

La projecció del fons de la sala arreplega escenes de la vida quotidiana en el jaciment de la Moleta, situat al nord del terme municipal al costat del camí que posteriorment definirà la via Augusta. La recreació escenogràfica representa un soterrament d’aquesta mateixa època, prenent com a model la necròpolis de Pujol Estel a Guardamar del Segura. Encara que aquest jaciment se situa fora del terme municipal, l’existència en el museu de materials d’aquest jaciment (propis d’aixovars), explica la seua realització.

ELS PRÍNCEPS IBERS: L’ESPLENDOR DE LES COMUNITATS LOCALS

Aquesta nova concepció de l’individu troba en les necròpolis el millor camp d’expressió; i ja des del segle VI abans de la nostra era, el paisatge funerari es pobla de tombes monumentals, situades estratègicament en l’entrada de la ciutat. L’escenografia, al servei d’una idea politicoreligiosa, alterna suports i temes. Monuments turriformes, pilars estela i estàtues expressen el desig de permanència més enllà de la mort.

Així, s’exposa una selecció d’escultura ibèrica que pertany a contextos funeraris de diversos punts del terme municipal i d’uns altres jaciments, com ara l’Arenera de Montfort. La disposició de les restes escultòriques respon a la concepció de la sala com un espai funerari, en què els dibuixos dels panells ens ubiquen enmig d’un paisatge delimitat per monuments i personatges, que reprodueixen les escenes pròpies d’aquests contextos: libacions, sacrificis, banquets fúnebres i cremacions.

En l’espai central de la vitrina, s’exposen alguns dels elements d’aixovar recuperats en una tomba singular localitzada en la hisenda Botella, prop de l’Alcúdia, acompanyada d’un fris en la part superior, que representa la processó fúnebre prèvia a la cremació del difunt.

En aquesta sala també s’han disposat quatre elements singulars: dues recreacions de sengles monuments funeraris, un a partir de les restes localitzades al Parc Infantil de Trànsit d’Elx –que inclou la representació escultòrica d’una esfinx –, i l’altre, realitzat amb fragments de cornisa i carreus motlurats coronats per un dels bous de l’Arenera de Montfort. Completen el conjunt un fragment escultòric corresponent a una altra esfinx i la pedra betil localitzada en el témenos o àrea sacra del Parc d’Elx.

La projecció del fons de la sala arreplega escenes corresponents al ritual funerari d’època ibèrica, des de l’exposició del cadàver al dipòsit definitiu de les restes cremades. En la part de baix de la pantalla de projecció, es disposa una recreació de les restes localitzades en la hisenda Botella: troncs carbonitzats i nombrosos fragments de ceràmica, que van permetre detectar una tomba singular datada entre finals del segle III i principis del segle II abans de la nostra era.

LA COLÒNIA IULIA ILICI AUGUSTA

A mitjan segle I abans de la nostra era, va començar la fundació d’Ilici. La nova ciutat va obtindre la condició de colònia de ciutadans romans (colònia civium romanorum) i el dret llatí (ius italicum) erigint-se com un dels centres més importants del sud-est peninsular. Les restes conservades mostren aspectes diversos de la cultura romana en les nostres terres, constaten la presència bizantina i revelen la contínua ocupació del territori en moments anteriors a la fundació de la Ilš islàmica.

Les vitrines reuneixen una selecció dels objectes més representatius d’aquest període, procedents de diferents jaciments adscrits a aquesta cultura. La presentació respon a una visió general de l’explotació de l’entorn: agricultura, ramaderia, pesca i els seus derivats. Així, temes com ara la transformació del paisatge i la seua conversió en un parcel·lari perfectament establert després de la centuriatio, contemporània a la creació de la colònia, queden reflectits de forma gràfica en el panell i en els objectes que s’hi presenten. Entre els temes que componen el discurs hi ha la transformació del paisatge, la seua explotació, l’arquitectura, la religió, les vil·les, els aixovars domèstics, el joc, la mort i la fi de l’antiguitat.

En el centre de la sala s’han disposat dues grans vitrines en què s’exposen dues peces significatives: un dels eros de marbre recuperats per Aurelià Ibarra Manzoni durant les excavacions, el 1862, de la vil·la d’Algorós i cedit en dipòsit al MAHE pel MAN; i la Venus d’Ilici, escultura de marbre blanc que representa la divinitat nua i en actitud púdica després d’eixir de les aigües.

La projecció del fons de la sala arreplega escenes de la vida quotidiana en el territori d’Ilici, a què s’accedeix per la via Augusta. Apareixen al fons els camps i es visiona una de les vil·les, partint de l’esquema en planta de la vil·la d’Algorós. De fet, en la recreació dels seus interiors, s’inclouen els elements exposats i publicats per Aurelià Ibarra. De l’interior de la vil·la es passa novament a l’exterior, on s’observa una necròpolis, fotograma que enllaça amb la il·luminació de l’espai que recrea una de les tombes localitzades en el jaciment de l’Arsenal (Elx). Caracteritzada pel ritual d’inhumació, en aquest sarcòfag, realitzat amb pedra calcària de les pedreres locals, es van localitzar restes de tres individus.

EL MÈTODE ARQUEOLÒGIC

Els grups humans deixen vestigis materials de la seua existència i és en els jaciments arqueològics on trobem, en part, la imatge de les societats passades. Per això, l’arqueologia permet reconstruir la història de les societats i les seues formes de vida. Una excavació arqueològica proporciona gran quantitat de dades, encara que hi ha moltes altres possibilitats d’aproximació al nostre patrimoni. Per això, documentar és fonamental, perquè el que no queda registrat pot perdre’s per sempre.

En la sala es mostra la recreació de l’excavació, directament relacionada amb l’audiovisual projectat, que presenta diferents moments del procés d’excavació del sector 4C de les anomenades “cases ibèriques” de l’Alcúdia. La presentació d’objectes i instrumental es completa en la part de baix de la pantalla.

La Secció d’Història

L’accés a la Secció d’Història es produeix a través d’una zona descoberta, que discorre paral·lela al palmerar, a les restes de l’antiga muralla islàmica i al costat de les restes d’un aqüeducte de la xarxa de reg derivada del riu que creua la ciutat, la canalització principal del qual arribava al nucli urbà just per darrere de l’alcàsser, creuant el seu pati d’Armes.

A diferència de la Secció d’Arqueologia, que partia d’un espai nou, de gran amplitud, diàfan i neutre, sense restriccions a l’hora de dissenyar l’espai expositiu, en la Secció d’Història l’exhibició de peces va haver d’adaptar-se a les particulars condicions de les sales d’un edifici històric.

Es manté l’ocupació de pantalles tàctils, en aquest cas de menors dimensions, les projeccions es realitzen sobre panells adaptats al mateix vidre de vitrina i per a la sonorització s’utilitzen campanes de so, que projecten de forma direccional l’audició. Disminueix el nombre d’objectes de cada sala, centrant el discurs en peces d’especial singularitat que es contextualitzen a través de projeccions i audicions: els objectes “parlen” al visitant i “conten” històries.

D’ILICI A ELX

L’evolució històrica d’Elx permet apreciar la notable transformació experimentada des de la seua fundació. Per a facilitar al visitant la comprensió de la ciutat actual, es projecta sobre una maqueta, on se situen els principals enclavaments i monuments, les successives reformes del traçat urbà fins als nostres dies, tot acompanyat d’un audiovisual que il·lustra cada moment.

ELS ESPAIS DE LA CIUTAT

Les transformacions de la ciutat d’Elx van ser arreplegades per viatgers i cronistes. Es tracta ací de mostrar no sols com ens veiem els habitants de la ciutat, sinó com ens han vist els que hi han passat, des d’al-Idrisi (ca. 1150), Hyeronimus Müntzer (1494-1495), Joseph Towsend (1786-1787), Alexandre Laborde (1806-1820)…

Els seus escrits proporcionen informació de diferents aspectes que han resultat decisius per a configurar la història de la ciutat. Aquests canvis es poden observar també en l’evolució del paisatge urbà (monuments, edificis públics o religiosos) i rural (camp, regadiu), evolució plasmada en els diferents panells interactius de la sala.

ILŠ: LA MEDINA ISLÀMICA

Amb la formació d’Ilš en el segle X, la ciutat islàmica d’Elx es va convertir en el principal nucli urbà d’un territori articulat en alqueries. Disposava d’un sistema defensiu compost per muralla, torres i fossat, i s’hi accedia a través d’unes quantes portes, com ara la Calaforra. La ciutat va participar del procés cultural que va culminar amb la islamització completa de la societat.

En la presentació dels objectes es va optar per exposar, de forma preferent, peces contemporànies entre si -del període almohade-, a fi que la sala permetera contemplar tots els elements recuperats i d’aquesta manera facilitar la visió de conjunt, de vegades dificultada per la presència d’elements de diversos moments.

S’hi disposen, a més, dues vitrines amb elements aïllats, significatius tant per la seua funcionalitat com pel seu estat de conservació: un tannur (forn) i un braser.

Destaquem la presència en la sala de diversos elements arquitectònics integrats en el discurs per mitjà de cartel·les amb text i dibuixos il·lustratius, especialment interessants en el cas dels sistemes d’aprovisionament hídric d’època islàmica.

DE LA COEXISTÈNCIA AMB L’ISLAM A L’UNIFORMISME DE LA MONARQUIA HISPÀNICA

Després d’una primera ocupació castellana de l’Elx andalusí, el Tractat de Torrellas (1304) i el Privilegi d’Annexió (1308) suposen la seua incorporació definitiva a la Corona d’Aragó, com a part del Regne de València. L’Elx repoblat es va integrar en l’àmbit feudal hispànic i va patir profundes transformacions. La població musulmana va ser concentrada en un raval extramurs i, el 1609, l’expulsió dels llavors “moriscos” va suposar la desaparició aproximada d’un terç dels seus habitants. La recuperació es va iniciar a finals de segle, gràcies a una producció agrària lligada al mercat i a usos industrials: oli i barrella per a fer sabó.

Un menú tàctil permet al visitant incidir en aspectes concrets sobre la societat, l’economia, les institucions o els fets més destacables de cada un dels períodes. El menú permet també accedir a una sèrie de biografies de personatges significatius, figures destacades o representatives d’un determinat comportament social: un mercader del segle XV, un alfaquí de l’aljama medieval, el primer marqués d’Elx o un exemple dels nous nobles de finals del XVII.

L’exposició de peces es concreta en un nombre molt limitat d’objectes i algun muntatge. La seua exhibició no respon exclusivament al valor artístic o històric, sinó que s’intenta recrear el context històric en què es van crear. Per això, l’exhibició dels objectes s’acompanya d’un vídeo projectat sobre el vidre de la vitrina i d’una audició explicativa, a través d’una campana de so.

ENTRE L’ANTIC RÈGIM I EL MÓN CONTEMPORANI

El segle XVIII comença amb la Guerra de Successió, que va suposar la pèrdua d’autonomia local i la implantació del model municipal castellà. Prompte s’inicia una etapa d’auge econòmic, encara que la creixent diferenciació social constitueix un símptoma de la crisi de l’Antic Règim. Amb la Guerra del Francés i fins al 1833, es produeix la crisi de la societat feudal i el sorgiment del capitalisme. A partir d’aquest moment es configurarà la ciutat contemporània, amb la transformació de les estructures productives, especialment el procés d’industrialització, paral·lel al naixement d’una nova classe treballadora.

L’esquema és idèntic al de la sala anterior. Les peces intenten acostar el visitant a un context històric determinat, a través del testimoni dels mateixos protagonistes, sempre que ha estat possible. Així, una màquina de cosir ens serveix per a acostar-nos al paper de la dona en la primera industrialització il·licitana i a les seues condicions de treball, juntament amb l’audició d’un pamflet d’una societat obrera de l’època -El Despertar femenino- i el vídeo que arreplega, entre uns altres documents, fotos de fàbriques de principis del segle XX. S’ha intentat, així, una aproximació a la gent anònima que construeix la història.

CONSTRUINT EL PRESENT

Tres projeccions audiovisuals simultànies reconstrueixen, a través d’instantànies, la canviant història d’Elx durant el segle XX: la modernització urbana, les transformacions econòmiques i polítiques, els moviments culturals, etc. Una imatge del passat recent d’Elx a través dels seus ciutadans.