El palau d’Altamira, o alcàsser de la Senyoria, s’alça al costat del llit del Vinalopó, en l’angle nord-oest de l’antiga ciutat murada. Amb la Calaforra i la torre del Consell formava part del sistema defensiu de la vila i constituia l’element més significatiu.

Actualment, forma part del Museu Arqueològic i d’Història d’Elx “Alejandro Ramos Folqués” (MAHE) i alberga seccions des de l’època andalusí i fins l’Elx contemporani.

Els orígens: la fortificació de la ciutat andalusina

Tenim escassos testimonis de l’Elx andalusí. Els banys, els vestigis que romanen en la trama urbana del raval, així com en el traçat de les sèquies, i les restes de la fortificació de la ciutat són els més evidents. La primera referència escrita d’Ilš procedeix del Pacte de Tudmir, firmat l’any 713, entre el governador musulmà ‘Abd al-Azīz i el noble visigot Teodomir. Aquesta població s’identifica amb l’Alcúdia, que quedaria deshabitada al segle VIII.

La implantació de la societat islàmica va suposar l’ocupació de ciutats i l’establiment de comunitats llauradores en alqueries o poblats fortificats. Aquest va poder ser el cas de l’actual jaciment de la serra del Castellar. El seu caràcter estratègic en altura podria explicar-se en el convuls context del final del califat i l’adveniment de les taifes, tot i que futures excavacions podran confirmar o no aquestes dades.

En tot cas, els primers indicis d’ocupació de la madīna(t) Ilš es remunten a la segona meitat del segle X i es consoliden en la següent centúria. Els banys i els llocs d’habitació que hui afloren en les intervencions arqueològiques es van edificar en aquest moment i van generar, pràcticament, el que hui coneixem com el centre de la ciutat d’Elx i que, amb l’arribada del poder almohade, a mitjan segle XII, li va permetre erigir-se com un dels principals centres urbans de Sarq al-Andalus.

D’aquests primers anys, o de principis del segle XI, procedeixen les restes d’habitatges trobades al palau d’Altamira en els treballs anteriors al seu condicionament museístic. L’any 1147, el poeta ibn Bassīn copia un relat del 1061 de Muhammad ibn Muslin en què s’esmenta Elx, definint-la com un “campament”, el que fa pensar que ja tenia un recinte murallat. És a dir, seria a principis del segle XI quan la població, habitada des de mitjan segle X per un reduït nombre d’habitants, es muralla.

Les dades arqueològiques confirmen que, en el primer terç del segle XI, apareix ja construïda la muralla, que consisteix en una tanca realitzada amb tàpia sobre l’argila base del terreny i proveïda de xicotetes torres.

Posteriorment, en època almoràvit, es produeix una important remodelació del sistema defensiu de la ciutat: es construeix una torre exempta (anomenada de l’Homenatge), una (o dues) torrasses en la muralla i una entrada monumental en colze (o replec), al costat de la torre de l’Homenatge, que dóna pas a la medina des del riu.

La porta estava defensada des de l’est per la torre, que comptava amb un aljub en la planta baixa. Només aquesta planta és islàmica, ja que va ser reconstruïda amb dues altures més en època cristiana. En origen, la torre devia tindre, d’acord amb els estudis metrològics realitzats, vint-i-set metres d’alçària. Des d’ací s’accedia a la part superior de la porta per al millor control i defensa de l’entrada en aquesta zona al costat del riu.

Les torres se situaven en llocs estratègics, a la vora dels camins o en zones a reforçar, com el llit del riu. Immediates, una sèrie de portes: la Calaforra, en la zona oriental, al costat del camí d’Alacant; i la de Guardamar, en la zona sud i l’entrada des del riu, que es feia per la porta esmentada, descoberta el 2004 en els treballs arqueològics realitzats amb anterioritat a la rehabilitació de l’alcàsser per al seu ús museístic.

També en aquesta època es procediria a la construcció d’una nova línia de muralla que engloba l’alineació anterior, per mitjà del rebliment de l’espai intermedi. En les excavacions realitzades en les anomenades Cases de la Mare de Déu, en la línia nord-est del palau, es van descobrir setanta metres lineals de muralla, que hui es poden observar des de les instal·lacions del museu. A més, es va descobrir un fossat paral·lel a l’esmentada muralla, amb una amplària mitjana de vint-i-un metres i una profunditat total pròxima als cinc metres i mig.

Relacionada amb el sistema de muralla i el fossat hi ha la torre de la Cova, anomenada així perquè el seu consistent rebliment intern de terra va ser perforat per a construir un habitatge que va estar habitat fins als anys seixanta del segle XX. Degué construir-se en el mateix moment que la muralla.

En aquests moments, també es reforça la muralla, a l’oest, davant del camí d’Alacant (actual plaça de Santa Isabel), avançant la línia de muralla i englobant l’anterior, que queda com a llenç posterior i que forma una plataforma de considerable amplària (aproximadament uns huit metres). També en aquesta zona es documenta l’existència de fossat i s’hi troba l’element més destacat de la muralla: la torre de la Calaforra. En el seu lloc hi hauria anteriorment, en època califal-taifal, una torrassa sobre els fonaments de la qual s’alçaria la torre. Originàriament, era més alta, però els terratrèmols dels anys 1648 i 1829 van enderrocar dues altures. Les excavacions han tret a la llum l’existència de la protecció per mitjà de fossat, tant en la zona externa cap al camí d’Alacant com en la interna cap a la medina murallada.

L’alcàsser del senyor

En època baixmedieval es continua utilitzant el sistema defensiu sense alteracions. En aquests anys, la porta del riu ja havia estat inutilitzada, anul·lació duta a terme en època almohade, que podria explicar-se en un context bèl·lic o per problemes amb les avingudes del riu. Sí que és una novetat, datable entre la segona meitat del segle XIII i el segle XIV, alçar una muralla d’encofrat de calç i cudols amb una orientació nord-sud, que s’adossa a la torre de l’Homenatge. Sembla que es tracta d’un primer tancament de les defenses intramurs, origen de l’alcàsser, ja ressenyat en la documentació en els primers anys del segle XIV. S’ha d’assenyalar que la presència de l’anomenada torre del Duc en l’interior de la muralla islàmica podria explicar-se si la seua cronologia fóra baixmedieval i la seua erecció fruit de la construcció del nou alcàsser.

En aquests anys baixmedievals, i segons testimonia la documentació, l’alcàsser va ser utilitzat com a residència eventual dels titulars del senyoriu o com a lloc de reunió del govern municipal; a més de la seua funció de vigilància i defensiva, testificada, per exemple, per les disposicions del municipi que, el 1451, arran de la presa de Molina (Múrcia) per les hosts granadines, ordenen la constitució de quadrilles, una d’elles apostada en l’alcàsser.

Al llarg dels anys, l’edificació patiria importants transformacions. Una gran actuació es va produir després que es lliurara la ciutat al noble castellà Gutierre de Cárdenas. En efecte, el 1470, Gutierre de Cárdenas, comanador de Lleó, va rebre, en recompensa per donar suport al casament d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, les viles d’Elx i Crevillent, amb els seus termes i habitants, donant lloc a la creació d’un senyoriu, convertit en marquesat després de les Germanies, amb una extensió semblant a l’actual comarca del Baix Vinalopó. La presa de possessió no es portaria a efecte, per oposició de la vila a ser alienada del patrimoni reial, fins al 1481, quan les claus de l’alcàsser i de la Calaforra van ser lliurades als enviats de Cárdenas.

Una bona part de l’edificació que hui observem va ser alçada en el segle XVI: es recreix la torre de l’Homenatge i es construeix el que hui podem qualificar com un castell senyorial gòtic. Tot això alçat en maçoneria amb els cantons de carreu.

L’entrada des de l’interior de la vila murada es realitzava per un accés, hui no visible des del carrer, constituït per un arc gòtic adovellat de mig punt. Fa pocs anys es va afegir a aquest accés un escut nobiliari de la segona meitat del segle XVIII, possiblement dels comtes de Luna i, per tant, estrany a la història del castell.

En el pis d’accés al palau s’ha col·locat una moderna reproducció del rosetó central d’un mosaic hel·lenístic de l’Alcúdia.

El resultat d’aquestes primeres actuacions és la conformació d’un castell senyorial, constituït dins de la vila murada com a centre de poder del senyoriu, que també inclouria Asp, des de la seua compra el 1497. És a dir, es tracta d’una construcció ben diferent d’una fortalesa d’utilitat militar.

I és precisament aquest caràcter de representació del poder feudal el que es va posar de manifest en les revoltes populars de les Germanies (segle XVI) i en el denominat motí d’Esquilache (segle XVIII), conflictes ambdós que suposen fites de la lluita antisenyorial a Elx. En efecte, segons el cronista valencià Martín de Viciana, una de les primeres accions dels agermanats il·licitans va ser la presa de l’alcàsser del senyor, al crit de “Visca el rei Carles i fora Cárdenas i llibertat”, facilitada per la fugida del governador i la resta de funcionaris senyorials. Més de dos segles després, Pedro Fernando de Ara, tinent coronel d’enginyers, a qui sorprén a Elx el motí del 1766, dirigeix una carta al comte d’Aranda, president del Consell de Castella: “El lunes por la mañana hizieron ir a dicho alcalde al palacio -siempre con la turba-, a tomar posesión de él y de los papeles, en nombre del rey, teniendo todos las escopetas amartilladas por si havía resistencia. Pero este alcalde, que es muy hombre de bien y los va contemporizando para evitar desgracias, pudo conseguir de éstos el entrar solo a tomar dicha posehessión y las llaves y los papeles de la administración. Oy han picado las armas del duque en todas las puertas y han puesto las de su majestad de papel pintado, gritando viva el rey nuestro señor y fuera el duque de Arcos”.

Però el senyor rarament habitaria el seu castell d’Elx, ja que els Cárdenas van tindre la residència primer al castell de Maqueda (Toledo), construït en el segle XV, i, posteriorment, després de la compra de Torrijos al capítol de la catedral de Toledo el 1482, en l’esmentada vila, on es va construir el seu palau residencial, hui desaparegut.

Al segle XVIII, cap al 1758, segons una crònica local, es realitza una altra important reforma en l’alcàsser, que consistia en l’alçat en la façana sud d’una casa senyorial barroca, que ocupava una part de la plaça preexistent. S’hi pot observar hui en dia l’escut dels comtes d’Altamira, família que va heretar el senyoriu en morir sense descendència, el 1780, l’últim representant de la casa de Arcos.

No obstant això, durant tot aquest llarg període, és difícil esbrinar la forma interior del castell, atés el sistemàtic procés de destrucció a què va ser sotmesa la fortalesa a partir del segle XVIII. De les descripcions que hi ha es pot deduir l’existència d’un conjunt arquitectònic centrat al voltant d’un pati, a què s’obririen construccions a una i dos altures en els costats oest, nord i est.

A finals del segle XVIII, per les males condicions de les presons de la vila, es decideix utilitzar la torre de l’Homenatge com a presó, funció que compliria fins al 1959, quan l’avançat deteriorament de l’edifici i l’afonament del pas a la torre van impossibilitar continuar amb aquest ús.

Segons Alejandro Ramos Folqués, en l’arxiu municipal es custodiava un document, datat el 1860, en què s’informava que en la torre de l’Homenatge hi havia, per aquells anys, una dependència per a presó de dones i tres peces per a homes, anomenades Pou, “del Mig” i la Torre. També, en un dels dos patis en què estava dividit el pati d’Armes, hi havia tres calabossos, anomenats la Palletera, dels Amics i la Carbonera.

El 2004, durant les obres de restauració i condicionament de l’edifici per a ús cultural, es va documentar un important conjunt de grafits en la torre de l’Homenatge de l’alcàsser, associat, en part, a aquest ús carcerari.

El palau, segons una descripció del 1829, albergava: la residència del procurador, màxima autoritat en l’administració del senyoriu; l’oficina de cobrança dels tributs senyorials; l’escrivania i l’arxiu senyorial; l’habitatge de l’alcaid i del cavaller de la serra, la missió del qual era recórrer a cavall el terme per a “protegir” la muntanya i els pastos i evitar rompudes sense permís; així com grans contenidors de magatzematge de l’oli i del gra procedent de la part que corresponia al senyor en el delme eclesiàstic.

La decadència del palau

Una sèrie de fets, en el context de la revolució burgesa, van propiciar la desaparició de l’administració senyorial a Elx. El 1811 es va decretar l’abolició dels senyorius jurisdiccionals. A principis del 1812, se cessava els empleats del comte d’Altamira. El 1835, en un nou moment revolucionari, es va suprimir la Universitat de Sant Joan, sota la dependència directa del senyor. En aquests anys s’anul·laren també totes les rendes senyorials. Per fi, el 1837, s’abolia definitivament el règim senyorial i el 1840 se suprimia el delme.

Tots aquests fets van donar com a resultat un desinterés creixent pel manteniment del palau, cosa que comportaria finalment la seua venda a un particular el 1897.

El 1908, segons l’erudit local Pere Ibarra, es van desprendre pedres de l’acabament de la torre de l’Homenatge, la qual cosa va portar a eliminar aquest, quedant la talaia amb un aspecte de torre esmotxada. Tant la corsera com els matacans que observem hui en la part alta de la torre es relacionen amb una actuació realitzada en els anys huitanta del segle XX.

El 1913, per 10.000 pessetes, compra el palau l’industrial il·licità Diego Ferrández, qui va muntar, en l’actual pati d’Armes, una factoria de teixits per a la indústria espardenyera. En aquests moments, l’estat de l’edifici devia ser ruïnós i part del pati d’Armes devia estar ocupat per habitatges en règim d’inquilinat. Això, almenys, és el que ens diu Pere Ibarra, el qual, a més a més, anota, el 2 de juny d’aquest any: “Su actual propietario don Diego Ferrández, hombre activo y adinerado, logrará seguramente restaurar el ruinoso alcázar, salvándole de una inmediata destrucción. Entregado el edificio para su explotación distribuyéndolo en mezquinos tugurios y pobres viviendas…convertido en guarida de infelices”. No obstant això, el 16 de maig del 1917, hi afegeix “han reanudado las obras de saneamiento y ampliación de piezas [del palacio] su actual propietario don Diego Ferrández. En el ángulo nordeste del edificio existen diferentes piezas subdivididas en verdaderas pocilgas, que han sido habitadas por gentes pobres”.

El 31 de maig del 1913, Ibarra ens informa que Ferrández ja “ha transformado la parte central interior del norte, derribando las galerías cubiertas y las escalerillas y piezas interiores, hasta dar con la muralla”.

Per aquests anys, el palau d’Altamira estava envoltat per l’anomenat barri de Filadors, part de l’antiga vila murada, que s’estenia des del carrer Uberna fins als horts de la Mare de Déu i que incloïa, pel límit nord, les anomenades “casetes de la Mare de Déu”. Era una zona de cases populars i carrers estrets, que serien enderrocats en els anys seixanta del segle XX en una gran operació urbanística, no exempta d’un caràcter especulatiu, i que va donar lloc a una nova via de comunicació que desembocaria en el pont d’Altamira, obert el 1968. La seua denominació feia referència a la tasca del filat del cànem a què es dedicava una bona part dels veïns. El filat era una faena tradicional que no s’arribaria a mecanitzar sinó tardanament, i que, necessitada d’espai per al seu desenvolupament, es realitzava en el carrer o en els horts de palmeres pròxims, tal com reflecteixen les fotografies del primer terç del segle XX. L’activitat venia d’antic i tenim notícia que el 1804, un veí, Andrés Marco, sol·licitava a l’Ajuntament que ordenara parar les rodes de filar instal·lades en el barri, i es queixava del soroll continu i de les accions indecoroses i paraules malsonants dels treballadors.

Una altra imatge tradicional, i ja també hui desapareguda, és la del molí de Traspalau, que usava l’aigua de la Sèquia Major, que travessava el pati d’Armes abans de creuar la vila.

El palau es converteix en museu

L’any 1961, concretament el 22 de setembre, un decret declara monument historicoartístic el palau d’Altamira (BOE de 24 d’octubre). Uns anys després, el 1968, la Direcció General de Belles Arts declarava conjunt historicoartístic la part nord de l’antiga vila murada, destruïda en gran part en haver desaparegut el barri de Filadors.

El 12 de juny del 1974, l’Ajuntament adquireix l’edifici per expropiació. Un mes després, declararia el seu estat de ruïna imminent. Posteriorment, en els anys huitanta del segle XX, es van iniciar obres de reforma, que van restituir la corsera de la torre de l’Homenatge, desapareguda el 1908. S’hi van refer alguns merlets i es va recobrir amb formigó la base de la torre de l’Homenatge.

El 1985, s’inaugura el museu arqueològic de la ciutat al palau. Amb anterioritat, com hem assenyalat, l’arquitecte Antonio Serrano Bru havia realitzat les necessàries intervencions de restauració de l’edifici.

L’última remodelació de l’edifici, realitzada també per l’arquitecte esmentat, va ser realitzada per a albergar el nou MAHE. Aquest centre es va inaugurar el 2006, coincidint amb la tornada durant sis mesos de la Dama d’Elx, allotjada en la planta baixa de la torre de l’Homenatge, on actualment s’exhibeix una còpia exacta del bust iber, cedida pel Museu Arqueològic Provincial (MARQ). El palau alberga, com ja s’ha assenyalat més amunt, les seccions dedicades a l’època andalusina i fins a l’Elx contemporani.

L’última intervenció al palau ha permés, com s’ha dit adés, conéixer aspectes de la història de l’edifici (i de la ciutat) i incorporar-lo com una part de la visita al museu. D’aquesta manera, a més de l’obertura del pati d’Armes i de la torre de l’Homenatge, s’ha donat ús a una porta allindada, situada en el drap nord de la construcció, possiblement construïda en el segle XVII, i per la qual actualment s’entra al palau des de la Secció d’Arqueologia, situada en una nova construcció.

Aquesta porta està en l’àrea anomenada “Traspalau”, on el visitant pot apreciar un tram de muralla islàmica. També en aquest espai de trànsit es pot observar una canalització d’aigua, que salva el desnivell que quedava davant de la muralla. L’aqüeducte podria datar del segle XVII, segons l’existència d’un paviment de calç que enllaça amb la línia inferior de la fonamentació de l’estructura, deixant-la soterrada. És a dir, la canalització seria construïda una vegada el municipi va donar permís als veïns per a ocupar el fossat, considerat ja inútil, cosa que va succeir en l’últim terç del segle esmentat. Posteriorment, l’estructura es va reutilitzar com a paret per a una almàssera o molí d’oli, que es va edificar en aquest lloc cap a la segona meitat del segle XVIII.

Ja dins del palau, en la sala hui dedicada a l’Elx islàmic, es poden observar dos brocals del gran aljub que garantia el subministrament a la fortalesa. Les seues boques tenen forma cilíndrica i rectangular respectivament, amb una mitja lluna lateral, construïdes en carreu. L’aljub, per la seua banda, està encofrat amb calç i pedra i lluït amb argamassa de calç i presenta planta rectangular, dividida en tres naus separades per arcs de mig punt. L’alimentació es realitzava a través de canalons al llarg del palau. La seua construcció possiblement estiga vinculada a l’edificació alçada per la família Cárdenas, però no es pot descartar que corresponga al primitiu alcàsser medieval.

També en aquestes sales podem contemplar un fragment de l’antic paviment, realitzat amb cudols de riu, units amb calç amb una disposició d’spicatum.

La remodelació de l’antic edifici del museu ha donat lloc a les sales dedicades al període de la història il·licitana que comprén des del període andalusí fins a l’època contemporània.

També s’ha d’assenyalar que actualment el pati d’Armes del palau alberga l’antiga creu de terme del camí d’Alacant. Per la documentació de l’Arxiu Històric Municipal, sabem que la seua construcció va ser aprovada pel govern municipal el 21 de juny de l’any 1400. El fust és de granit procedent de les ruïnes de l’Alcúdia. En la base s’alternen àngels que sostenen l’antic escut de la ciutat, amb uns altres portadors dels símbols de la passió de Crist. En l’anvers de la creu apareix un Crist crucificat i, als seus peus, la Mare de Déu i sant Joan; en els braços dos àngels porten el calze, i un altre, sobre el crucificat, porta el títol, on, al seu dia, figuraria la inscripció Inri, hui desapareguda. En el revers, una Mare de Déu coronada amb el xiquet i als costats santa Caterina i santa Bàrbara, que porten els atributs del martiri; sobre la Mare de Déu i en els braços, àngels amb instruments musicals.

Bibliografia

BORREGO COLOMER, Marga, SARANOVA ZOZAYA, Rosa: “La ciudad islámica de Elche: fortificación y espacios urbanos”, Pobladores Elche, 18 (1996), p. 23-36.

JAÉN i URBAN, Gaspar: Guia de l’arquitectura i de l’urbanisme d’Elx: Vila i Raval, 1999.

LÓPEZ SEGUÍ, Eduardo, i al.: “Elche medieval: la evolución de su sistema defensivo”, en: De la medina a la vila, 2003.

RAMOS FOLQUÉS, Alejandro: Palacio de la Señoría – La Calahorra, 1980.

Fons de fotografies antigues de la fototeca de la Biblioteca Virtual de Patrimoni Bibliogràfic del Ministeri de Cultura.