El 17 de febrer de 1870, fa ara més de cent anys, en el si de la nostra Policia Local veia la llum el primer Reglament per a la Guàrdia Municipal, era el precedent dels nostres textos reglamentaris i la primera vegada que els governants del nostre municipi es trobaven amb la necessitat d’ordenar el funcionament d’una institució que amb el transcurs dels anys havia canviat de denominació en algunes ocasions, fruit de les exigències socials, encara que sempre amb la mateixa funció; el servici als ciutadans del nostre municipi i el manteniment de la seua seguretat.

Este Reglament suposava un gran esforç per part de la Corporació ja que a causa dels constants vaivens polítics, es patia una certa inestabilitat en el govern municipal.

Va ser la Junta Revolucionària presidida per Emigdio Santamaría la que va restablir la institució en 1868, posteriorment sent Pascual Llopis Alcalde, el que va jurar la Constitució Monàrquica a principis de 1870, es va dictar este primer Reglament i es va ordenar la seua distribució entre les persones competents.

El text consta de tres capítols i trenta-sis articles, encara que curiosament no apareixen els preceptes dos i trenta-tres. Es tracta d’un reglament ampli i ben estructurat en el que destaquen la bellesa i expressions comunes en els textos normatius de l’època huitcentista.

Les referències al manteniment de la tranquil·litat pública i el repòs del veïnat, la protecció de les persones, la detenció dels perpetradors de delictes i altres notes, reflectixen el caràcter de policia de seguretat que els guàrdies desollaban plenament i no com a auxiliars d’altres cossos, quedant les labors de policia administrativa en un pla secundari, sent realitzades moltes d’elles per altres funcionaris amb comeses específiques, reminiscència d’èpoques anteriors.

El règim de servicis es caracteritzava per una duresa considerable, digne d’un cos de naturalesa militaritzada semblant a la Guàrdia Civil, si bé comú en l’època. No consta que tingueren dia de descans ni vacacions, prestant servicis nocturns principalment i els diürns que l’alcalde els encomanara. Establix el Reglament un verdader codi deontològic, un gran nombre d’articles contenen expressions com “…guardaran sempre i en tot la deguda reparació…” o “…guardaran el major respecte i cortesia…” que impregnen el text d’una filosofia compromesa amb el servici a la població, que inclús en els nostres dies roman viva.

Havien de recórrer tots els carrers de la seua demarcació, impedir rebomboris, protegir a les persones, defendre la propietat, impedir que circulen persones embriagades a més d’un llarg etcètera de tasques pròpies d’un cos d’orde.

En els seus orígens el cos estava compost per un oficial i nou guàrdies amb els seus respectius suplents; els requisits per a accedir al lloc no eren excessivament exigents, no necessitaven cap tipus d’examen, tan sols l’oficial havia de saber llegir i escriure, els guàrdies no comptar amb antecedents i ambdós ser addictes a les institucions vigents.

Com a únic comandament del Cos es distingix l’oficial, les funcions del qual comprenien la comunicació de novetats per escrit tant al Sr. alcalde a qui havia de reconéixer com a cap immediat.  Diu expressament el Reglament que havia d’informar diàriament i per escrit dels delictes o faltes que es cometeren en la Vila. Este part si es jutja per l’amplitud i el detall amb què es tracta en el Reglament, constituïa una autèntica presentació judicial, en la que es feien constar les diligències de prevenció que s’hagueren efectuat.

Igualment havia de donar compte a l’alcalde i als alcaldes de quarter, de les novetats que es produïren en qualsevol altre àmbit i d’acord al càrrec que exercia, comunicaria al seu superior totes les absències dels guàrdies i les faltes que cometeren.

Pel que fa als seus subordinats, les funcions de l’oficial comprendrien, la revista d’armament, distribució de servicis, que serien anotats en un llibre de registre així com la vigilància i el correcte compliment de les funcions de policia.

Es deduïx d’algun dels seus articles que el Cos conferia un caràcter liberal, no es buscava com en altres cossos de seguretat l’exclusió dels individus que treballaven con peons, exemple d’això és que la uniformitat i armament, consistent en una carrabina, sabre i cartutxera, anava a càrrec de les arques municipals, qüestió que en altres cossos de seguretat, com déiem, constituïa un filtre important, ja que obligaven els guàrdies a pagar-se la uniformitat, i això deixava fora els que no pogueren permetre-se’l.

Finalment mencionar que cap dels articles del text mencionen l’estatus dels guàrdies, però es desprén de la lectura que en cap cas tenien la consideració de funcionaris, motiu pel qual cada nova corporació suposava nous agents, que ja de per si veien en constant perill, si no el seu lloc de treball, sí el seu sou, ja que la part penal del Reglament conté un gran nombre d’infraccions castigades amb la pèrdua de sou.

Molt ha plogut des que es publicara aquest primer Reglament, però encara roman viu l’esperit de servici al proïsme que va inspirar els nostres antecessors.